Res pot plasmar-ho millor...

Triste, Como el perro en la autopista; Como una tortuga con prisa; como una monja en un burdel.

Solo, Como cuando tu te fuiste: Como cuando no te rozan Unos labios de mujer.

Hoy me he vuelto a ver...

Absurdo, Como un domingo por la tarde; Como las balas por el aire; Como el puto despertador.

Inútil, Como los besos que no diste; Como un cuerpo que se viste Cuando me desnudo yo.

Y ahora que voy mas solo que la luna Negociando gasolina para este amanecer. Ya ves, voy buscando en la basura Unos labios que me digan: "esta noche quédate".

Como un borracho en el desierto; Como una princesa en el metro; Como un reo sin voz. Como una navidad sin techo; Como un delfín en el mar muerto; Como la lagrima que moja tu colchón.

Vacío, Como el corazón del rico; Como el bolsillo del mendigo; Como los besos de alquiler.

Confuso, Como una noche sin abrigo; Como las frases que ya no te escribo Pa´ que vuelvas otra vez.

Quantes voltes busques identificar-te en la lletra de alguna cançó...i cada vegada que la sents es com si cmpartires les teues penes o alegries, i et sents un poc més lleuguera!!!

Quants de vosaltres esteu desitjant q algú vos demane q es quedeu al seu costat...¿?¿?(ja arribara el dia...!jejejeje)

En fin...més contes per a no dormir!

- Encara m’estimes? – va preguntar Sara…

- Si, més que mai, i ara ningú ens podrà separar. – va respondre Jordi, i en sentir eixes paraules, Sara i Jordi, es varen fondre en un abraç que va parèixer etern i es donaren el petó amb més amor que haja pogut existir mai.


Per fi serien feliços, per fi viuren com sempre havien desitjat l’un al costat de l’altre sense que res ni ningú ho poguera impedir. Ja havien sofert prou en els seus principis, ara només volien passar temps tots dos, mirar el temps passat i en un somriure recordar com havien superat tots els obstacles.
Els principis fóren tan tèrbols que ni ells els volen recordar. Ningú aprovava la seva relació. Sara era una nena que venia d’una bona familia, i Jordi, en descendia d’una humil, que no acostumava a grans luxes. La mare de Jordi, Maria, va passar a ser la serventa de casa Sara i va ser així com tots dos, nens de quinze anys, es conegueren i sense adonar-se’n, s’enamoraren.
En el principi fóren mirades furtives i quan es quedaven sols per casualitat, petons furtats. Així doncs, Sara va fer de Maria la seva millor amiga i va ser així com, mitjançant la mare de Jordi, hi podien parlar, perquè Teresa, la mare de Sara, no volia que aquesta s’hi acostés a Jordi.
Cartes apassionades, on tots dos entregaven cor i alma en aquells papers que ara lligen amb nostalgia, fóren el principi d’una eterna història d’amor.
Fins que arribà el dia, el dia en que no es pogueren contindre més i amb l’ajuda de Maria i en els pocs estalvis de Jordi, pugueren llogar una humil habitació a un hostal i on pugueren donar prenda solta a tot el seu amor.
Sara es posa a recordar en el precís instant en el que Jordi la va besar tan apassionadament, sense temor a que els pogueren dir res, en el mateix instant en que van començar a llevar-se la roba enmig d’aquella habitació adornada de veles i de roses, posades en un amor que Jordi havia anat nodrint dia a dia, nit a nit.
Però com cada cosa bona té un final, el sol els va sorprendre enmig d’un somni profund que havien agafat tots dos feia escassos minuts i a les poques hores, es vegeren envoltats de nou en la crua realitat, una realitat on no encaixaven els dos junts.
Sovint realitzaven encontres furtius i sempre en secret, amb l’única ajuda de Maria, fins que un dia Teresa els descobrí. Va posar el crit en el cel, va montar en còlera i va decidir emportar-se a Sara on les mans de Jordi no la pogueren agafar, un lloc on els seus llavis no es podrien tornar a tocar…
Sara li va prometre que li escriuria, però que ho faria amb cartes destinades a Maria i seguir així un amor que estava destinat a acabar on havia escomençat, en fulls de paper.
Totes les semanes s’escrivien, Jordi desde la casa on estava instal·lat junt a sa mare i a la familia de Sara, situada a la part vella de la ciutat, i Sara ho feia d’un lloc que ni ella mateixa havia sentit parlar d’ell. Fins que un dia, Sara no rebé resposta, estava desesperada… passaren els mesos i ni una noticia de Jordi, ni de Maria, ni una nota, res.
S’havien esfumat del món! Havien desaparegut sobtadament!
Aquella noia de la que parlem al principi, havia superat l’adolescència i ara es trobava en uns vint any molt ben portats, i en una bellesa que no passava desapercebuda i no deixava indeferents a ningú i va decidir tornar a la seua volguda València. Li ho va dir a sa mare, que va acceptar i li va enviar uns pocs diners per a que agafara el tren. També li ho va fer saber a Jordi, encara que pareixia inútil, feia ja casi un any que no tenia noticies seues, però així i tot, no va perdre l’esperança mai, i seguia escrivint-li com de costum, encara que en aquesta nota sols va dir: “Torne a València, si es cau, ens vegem en breu. T’estime”. No va rebre resposta.
Va arribar a l’estació i va comprar el bitllet cap a València en els diners de la mare i en el primer tren que va ixir, va començar el viatge de tornada. Mirava els paisatges i es sentia afortunada per poder observar aquelles meravelles. Després d’un llarg viatge el tren va parar, ja estava en la seua ciutat.
Va baixar carregada amb la maleta i en un munt de records que s’emportava de la seua estància a França, però sobretot, amb la il·lusió de tornar a veure a Jordi.
Allí a l’estació l’esperaven Teresa i Martí, el xòfer, per a realitzar l’últim viatge fins la casa, on l’esperava una gran sorpresa que ni ella esperava.
En baixar del cotxe, Maria li va fer entrega d’una nota i plorant, la va abraçar. La nota era de Jordi i datava de feia exactament un any, el dia en que Sara va deixar de recibir noticies d’ell i deia així:
“Sara, senc no poder escriure’t més, he d’anar-me’n ben llunt i tem no poder tornar per poder correspondre’t tot l’amor que et mereixes. Sempre t’estimaré. Jordi.”
Sara va esclatar en plors, però el que aquesta no sabia era que Jordi, el xiquet que l’havien fet abandonar feia quatre anys, s’havia fet un home adult i havia anat guanyant-se el respecte de Teresa, que a la fi, havia acceptat el seu amor. Tanmateix, el que ningú sabia es que Jordi havia tornat aqueix precís matí, per fer de Sara la noia més feliç de València, de Maria la mare més orgullosa, i de Teresa, la sogra més afortunada.
En veure’l Sara va correr cap a ell:
- Encara m’estimes? – preguntà ella.
- Si, més que mai, i ara ningú ens podrà separar. – va respondre Jordi, i en sentir eixes paraules, Sara i Jordi, es varen fondre en un abraç que va parèixer etern i es donaren el petó amb més amor que haja pogut existir mai.