Si per un moment Déu s'oblidara que sóc un titella de drap... i em regalara un tros de vida probablement no diria totes les coses que pense, però en conclusió pensaria totes les coses que dic. Donaria valor a les coses no pel que costen, sinò pel que signifiquen. Dormiria poc. Somniaria més. Entenc que per cada minut que tanquem els ulls perdem seixanta segons de llum. Caminaria quan els altres parlen i com gaudiria d'un bon gelat de xocolata!

Si Déu em ragalara un tros de vida vestiria senzill i em tiraria de cap al Sol deixant al descobert, no sols el meu cos sinò també la meua ànima. Déu meu, si jo tinguera un cor, escriuria el meu odi al gel i esperaria a que sortira el sol, pintaria un somni de Van Gogh sobre els estels un poema de Benedetti, una cançó de Serrat seria la serenata. Regaria amb les meues llàgrimes les roses per sentir el dolor de les seues espines i el vermell petó dels seus pètals...

Déu meu, si jo tingués un tros de vida...No deixaria passar un sol dia sense dir-li a la gent que estime que l'estime. Convenceria cada home o dona que són els meus preferits i viuria enamorat de l'amor. Als homes els mostraria com n'estan d'enganyats en pensar que deixen d'enamorar-se quan envelleixen, sense saber que es fan vells quan deixen d'enamorar-se. A un xiquet li donaria ales, però el deixaria aprendre ell sol a volar. Als vells els ensenyaria que la mort no arriba amb la vellesa, arriba amb l'oblit.

Tantes coses he aprés de vostés, els homes...he aprés que tot el món vol viure al cim de la muntanya, sense saber que la vertadera felicitat està en la forma de pujar-la. He aprés que quan un nounat prem amb el seu xicotet canell el dit del seu pare, es queda enxampat per sempre. He aprés que un home sols té dret a mirar un altre cap avall quan ha d'ajudar-lo a aixecar-se.

Són tantes coses que he aconseguit apendre de vostés, però en realitat, de molt no em serviran, perquè quan em guarden a ditre eixa maleta, desgraciadament estaré morint-me.

Digues sempre el que sents i fes el que penses. Si sabera que hui es l'última vegada que et veuré dormir, t'abraçaria molt fort i resaria al Senyor per poder ser el guardià de la teua ànima. Si sabera que aquesta fos l'última vegada que et vegera eixir per la porta, et donaria una abraçada, un bes i et cridaria de nou per donar-te'n més. Si sabera que aquesta fóra l'última vegada que anara a sentir la teua veu, gravaria cadascuna de les teues paraules per poder sentir-les una vegada i una altra indefinidament. Si sabés que aquests són els últims moments que et veig et diria T'ESTIME i no assumiria absurdament que ja ho saps.

Sempre n'hi ha un demà i la vida ens dóna una altra oportunitat per fer les coses bé, però si m'equivoque i avui és tot el que ens queda m'agradaria dir-te quant t'estime, que no mai t'oblidaré. Demà no està assegurat per a ningú, jove o vell. Hui pot ser l'última vegada que veges els que vols. Per això no esperes més, fes-ho hui, ja que si demà no mai arriba, segurament lamentaràs el dia que no vas agafar temps per un somriure, una abraçada, un petó, i que estaves molt ocupat per fer realitat un últim desig. Mantín els que estimes prop de tu, dis-los a cau d'orella cm es necessites, estima'ls i tracta'ls bé, agafa temps per dir-los ho sento, perdona'm, per favor, gràcies i totes les paraules d'amor que coneixes.

Ningú no et recordara pels teus pensaments secrets. Demana al Senyor la força i la saviesa per expressar-los. Demostra els teus amics quant t'importen.


Gabriel García Márquez.






Simplement, impresionant.

Dissabte diferent

Enmig del bullit de la gent, comence a pensar… sé que avui no és un dissabte qualsevol... alguna cosa passarà…es fan les 4:30 de la nit, i ja res és el que pensava que seria, estic a primera fila de la discomòvil, però no em menege… la gent passa fugaç pel meu costat... decidisc anar-me’n…
Bé o mal fet, no ho sé, ho faig sola, viatjant per cada carrer de Pedreguer passen els minuts i vaig pensant… comencen a ixir-me paraules de la meua ment, reflexions…
Deuria ser més directa, però no m’ix. Deuria ser més honesta amb mi mateixa, però no sé. Ara bé, deuria? No, sóc com sóc, ningú ni res pot canviar eixe fet…
Ja fa 10 minuts que camine, ni una ànima pels carrers, tots estan ballant o fent el gamba, o coneixent noves amistats o a saber... a la discomòvil, eixa mateixa que a mi, avui, em pareixia un soroll… ep! Dues motos passen, m’amagaré per si acàs…
Ja posats, em pose a pensar en les meues amistats, i en les amistats un poquet més especials, els done massa importancia? Em faig massa, com dir-ho, pesà? Bec, nosé. Acabe preocupant-me massa i, perquè no dir-ho, passant-ho mal a esquenes de les persones que els importe, però de que servix dir-ho ara, ara que estic bé i no fa uns dies, que és quan estic mal i ho necessite? Tantes preguntes sense resposta…
Ep! Acaba el meu viatge, carrer depòsit nº26, he arribat al meu destí, o almenys, al meu destí d’aquesta nit, ja són les 5… massa he pensat avui… i, efectivament, ha sigut un dissabte diferent, massa diferent, però ara ja és hora de dir-li el típic “bona nit” a l’àvia i a deixar de pensar per hores. Encara que, tal volta, el meu subconsient no em deixe…

Aparta’t, vigila, amb compte…

Welcome to the paradise!

Bueno, bueno...
Tras muchos intentos de crear mi blog...por fin lo he conseguido!!!!
Un sitio donde poner mis ralladas mil, donde mis amigos pongan sus ralladas mil también...y donde se puedan hablar de diversos temas, pero sobre todo poder escribir esos CUENTOS PARA NO DORMIR!

Deseando que os guste mucho este pequeño espacio...y que participeis en él.

Besos para todossssss!!!!