TEORÍA DE LOS TYPICALSUNDAYS!

Después de una fuerte racha de salir jueves, viernes, sábado y DOMINGOS…llega un día q te paras a pensar si relacionarte tanto es bueno. Sobretodo si es bueno poner a la misma altura de importancia a los AMIG@S y a los LIGUES. Si pueden ser tratados por igual…o si por el contrario, un grupo tiene más importancia de otro.
Y lo más importante…intentas QUESTIONARTE si vale la pena romper los planes con tus amig@s por irte con alguno de tus ligues.
PORQUE a lo largo de la vida se pierden muchos amigos, sobretodo por no saber dar preferencias y anteponer la gente q más te importa y q más da por ti, a otr@as personas q pasan por tu vida. Y parece una tontería, pero conservar a tus amig@s es una de las tareas más difíciles q te plantea la vida.

Pero siempre se dice q para sacar las mejores TEORÍAS lo mejor es entrar en la práctica, y claro, desde el día q empecé a planteármelo empecé al mismo tiempo a examinarlo en su práctica.

Y poco a poco te das cuenta…
De q una NOCHE PERFECTA consta principalmente de: una buena compañía!
Para acabar de hacer una noche redonda se puede exigir: q el plan sea llamativo, y q el ambiente del alrededor sea acogedor.

A lo q me replantee si una buena compañía es alguna persona, o grupo de personas con las q estés a gusto, deben de ser personas q ya conozcas o q conecten perfectamente contigo…y quién mejor q tu propio grupo de amig@s, q os conocéis mutuamente y os soportais a la perfección¿?
Con ellos puedes hablar, discutir, bailar, hacer locuras…y al final de la noche seguirán siendo tus amigos, seguirán queriéndote igual y te iras a casa con un buen rollo increíble. Sin dedicarte a mirar la entrada del pub para ver si entra algún "xoto" interesante, o mirando a tus alrededores sin hacer ni caso a las personas con las q estas.

Pero no, decido ir más allá…me sale un plan alterno y abandono a mi amig@s en pleno apogeo, rompo nuestros planes y lo dejó todo por unos simples besos, con alguien q puede q si conozca…pero has compartido con él/ella los momentos q has compartido con tus amigos, por lo tanto no lo puedes comparar con ellos.
Y q ganas con esa noche?
Perderte unas horas más de fiesta alocada con la gente q más te soporta, q te ayuda a solucionar tus problemas, q te ahoga las penas…para estar un RATO de tu tiempo de ocio, deseando no

haber dejado a tus amig@s pegándose la fiesta por ellos y por ti. Y al día siguiente llamarlos desesperadamente para q te cuenten lo bien q se lo pasaron mientras tu no estabas.

Así q llegué a una CONCLUSIÓN: mi noche perfecta la comparto con alguien q al día siguiente aun pueda llamar para decirle lo bien q lo pasé, y si algún ligue me plantea un plan alterno o incluye a mis amig@s o no los abandono!
UN TYPICAL SUNDAY NO SE PUEDE ESTROPEAR ASI PQ ASI!!

Dedicado para mi Pilar, porque en estos últimos momentos es mi mayor apoyo:
[[- Los amigos son como la familia q se escoge.
- Quiero ser tu fortalece en tu debilidad, quiero ser tu apoyo y contigo poder contar.
- Un amigo es como la sangre, q acude a la herida sin ser llamado.
- La única manera de poseer un amigo es serlo.]]

Res pot plasmar-ho millor...

Triste, Como el perro en la autopista; Como una tortuga con prisa; como una monja en un burdel.

Solo, Como cuando tu te fuiste: Como cuando no te rozan Unos labios de mujer.

Hoy me he vuelto a ver...

Absurdo, Como un domingo por la tarde; Como las balas por el aire; Como el puto despertador.

Inútil, Como los besos que no diste; Como un cuerpo que se viste Cuando me desnudo yo.

Y ahora que voy mas solo que la luna Negociando gasolina para este amanecer. Ya ves, voy buscando en la basura Unos labios que me digan: "esta noche quédate".

Como un borracho en el desierto; Como una princesa en el metro; Como un reo sin voz. Como una navidad sin techo; Como un delfín en el mar muerto; Como la lagrima que moja tu colchón.

Vacío, Como el corazón del rico; Como el bolsillo del mendigo; Como los besos de alquiler.

Confuso, Como una noche sin abrigo; Como las frases que ya no te escribo Pa´ que vuelvas otra vez.

Quantes voltes busques identificar-te en la lletra de alguna cançó...i cada vegada que la sents es com si cmpartires les teues penes o alegries, i et sents un poc més lleuguera!!!

Quants de vosaltres esteu desitjant q algú vos demane q es quedeu al seu costat...¿?¿?(ja arribara el dia...!jejejeje)

En fin...més contes per a no dormir!

- Encara m’estimes? – va preguntar Sara…

- Si, més que mai, i ara ningú ens podrà separar. – va respondre Jordi, i en sentir eixes paraules, Sara i Jordi, es varen fondre en un abraç que va parèixer etern i es donaren el petó amb més amor que haja pogut existir mai.


Per fi serien feliços, per fi viuren com sempre havien desitjat l’un al costat de l’altre sense que res ni ningú ho poguera impedir. Ja havien sofert prou en els seus principis, ara només volien passar temps tots dos, mirar el temps passat i en un somriure recordar com havien superat tots els obstacles.
Els principis fóren tan tèrbols que ni ells els volen recordar. Ningú aprovava la seva relació. Sara era una nena que venia d’una bona familia, i Jordi, en descendia d’una humil, que no acostumava a grans luxes. La mare de Jordi, Maria, va passar a ser la serventa de casa Sara i va ser així com tots dos, nens de quinze anys, es conegueren i sense adonar-se’n, s’enamoraren.
En el principi fóren mirades furtives i quan es quedaven sols per casualitat, petons furtats. Així doncs, Sara va fer de Maria la seva millor amiga i va ser així com, mitjançant la mare de Jordi, hi podien parlar, perquè Teresa, la mare de Sara, no volia que aquesta s’hi acostés a Jordi.
Cartes apassionades, on tots dos entregaven cor i alma en aquells papers que ara lligen amb nostalgia, fóren el principi d’una eterna història d’amor.
Fins que arribà el dia, el dia en que no es pogueren contindre més i amb l’ajuda de Maria i en els pocs estalvis de Jordi, pugueren llogar una humil habitació a un hostal i on pugueren donar prenda solta a tot el seu amor.
Sara es posa a recordar en el precís instant en el que Jordi la va besar tan apassionadament, sense temor a que els pogueren dir res, en el mateix instant en que van començar a llevar-se la roba enmig d’aquella habitació adornada de veles i de roses, posades en un amor que Jordi havia anat nodrint dia a dia, nit a nit.
Però com cada cosa bona té un final, el sol els va sorprendre enmig d’un somni profund que havien agafat tots dos feia escassos minuts i a les poques hores, es vegeren envoltats de nou en la crua realitat, una realitat on no encaixaven els dos junts.
Sovint realitzaven encontres furtius i sempre en secret, amb l’única ajuda de Maria, fins que un dia Teresa els descobrí. Va posar el crit en el cel, va montar en còlera i va decidir emportar-se a Sara on les mans de Jordi no la pogueren agafar, un lloc on els seus llavis no es podrien tornar a tocar…
Sara li va prometre que li escriuria, però que ho faria amb cartes destinades a Maria i seguir així un amor que estava destinat a acabar on havia escomençat, en fulls de paper.
Totes les semanes s’escrivien, Jordi desde la casa on estava instal·lat junt a sa mare i a la familia de Sara, situada a la part vella de la ciutat, i Sara ho feia d’un lloc que ni ella mateixa havia sentit parlar d’ell. Fins que un dia, Sara no rebé resposta, estava desesperada… passaren els mesos i ni una noticia de Jordi, ni de Maria, ni una nota, res.
S’havien esfumat del món! Havien desaparegut sobtadament!
Aquella noia de la que parlem al principi, havia superat l’adolescència i ara es trobava en uns vint any molt ben portats, i en una bellesa que no passava desapercebuda i no deixava indeferents a ningú i va decidir tornar a la seua volguda València. Li ho va dir a sa mare, que va acceptar i li va enviar uns pocs diners per a que agafara el tren. També li ho va fer saber a Jordi, encara que pareixia inútil, feia ja casi un any que no tenia noticies seues, però així i tot, no va perdre l’esperança mai, i seguia escrivint-li com de costum, encara que en aquesta nota sols va dir: “Torne a València, si es cau, ens vegem en breu. T’estime”. No va rebre resposta.
Va arribar a l’estació i va comprar el bitllet cap a València en els diners de la mare i en el primer tren que va ixir, va començar el viatge de tornada. Mirava els paisatges i es sentia afortunada per poder observar aquelles meravelles. Després d’un llarg viatge el tren va parar, ja estava en la seua ciutat.
Va baixar carregada amb la maleta i en un munt de records que s’emportava de la seua estància a França, però sobretot, amb la il·lusió de tornar a veure a Jordi.
Allí a l’estació l’esperaven Teresa i Martí, el xòfer, per a realitzar l’últim viatge fins la casa, on l’esperava una gran sorpresa que ni ella esperava.
En baixar del cotxe, Maria li va fer entrega d’una nota i plorant, la va abraçar. La nota era de Jordi i datava de feia exactament un any, el dia en que Sara va deixar de recibir noticies d’ell i deia així:
“Sara, senc no poder escriure’t més, he d’anar-me’n ben llunt i tem no poder tornar per poder correspondre’t tot l’amor que et mereixes. Sempre t’estimaré. Jordi.”
Sara va esclatar en plors, però el que aquesta no sabia era que Jordi, el xiquet que l’havien fet abandonar feia quatre anys, s’havia fet un home adult i havia anat guanyant-se el respecte de Teresa, que a la fi, havia acceptat el seu amor. Tanmateix, el que ningú sabia es que Jordi havia tornat aqueix precís matí, per fer de Sara la noia més feliç de València, de Maria la mare més orgullosa, i de Teresa, la sogra més afortunada.
En veure’l Sara va correr cap a ell:
- Encara m’estimes? – preguntà ella.
- Si, més que mai, i ara ningú ens podrà separar. – va respondre Jordi, i en sentir eixes paraules, Sara i Jordi, es varen fondre en un abraç que va parèixer etern i es donaren el petó amb més amor que haja pogut existir mai.

IX AL CARRER I PARTICIPA...

De ben xicoteta any darrere any he ixit tots els estius de vacacions en la familia, visitar ciutats i pobles, i quedar-mos en lo bo de cada lloc. A grans trets ara puc destacar 4 viatjes q hem van marcar…

En el 2002, la primera vegada q vax anar a visitar la ciutat provincial d’on és mon pare, Granada.vam passetjar per tots els seus carrers acabant en la zona de tapeo, un carrer llarg i estret ple de terrasses de barets, on la tapa acompanya a la beguda q demanes. Recorde be com desde els primers 5 minuts q vam passar alli va ser un sortit de sensacions, un sortit artístic…desde una parella de joves cantautors, a un grup de teatrers…que amenitzaven de la millor manera una nit d’estiu i a la frescor!

Més tard, cap al 2005 vam estar per Malaga…i passejant els seus carrers vam començar a sentir un blues, q ens va guiar fins a una plaçeta a on una Big Band de joves músics de la ciutat recitaven per als vianants com nosaltres…oferien virtuosos les notes més improvisades. Quina nit…quins talents…quin gust de passar una nit acompanyada de la seua música!
I al dia seguent SORPRESA, entrant al metro senc una música com vinguda del cel…i flautista q estava deleitant-mos en una sonata de Mozart! Hem vax vorer més q obligada a deixar-li unes monedes, ja q no vax resistir-me a parar-me embobada a sentir-lo durant tota la peça.

Recorde el sortit de sensacions al ixir al carrer en unes de les meues vacaciones per Barcelona! 2006…la meua primera escapada en la meua germana.
Es la ciutat on més artistas vam trobar en cada carrer, desde la rambla plena de mimos e inteprets, fins la plaça Catalunya…on vam trobar a un grup de músics d’alló més curios!
Ahí deixe el video perque realment ens van fer passar una estona agradable…

FInalment, l’any passat en el meu viatje aventurer per Anglaterra…hem vax donar conter de q eixe colectiu de gent existia per tots els llocs de la Terra…soles vam aplegar a Oxford vam vorer un home sentat davant de uns instruments artesanals de ferro, que traien un so molt agradable, i en el mateix carrer una parella fent sonar unes arpes...música celestial!


Estic ben segura q hem deixare a algun artista de carrer que me pogut trobar per nombrar!
Cap d’ells son menys importants que Bisbal, Melendi, o Madonna...inclus m’arriesgaria a dir que tenen muntó més de mérit, ja que la seua profesió li arriba a agradar tant que son capaços d’ixir al carrer, invadir els espais públics per fer arribar als demés el seu art i els seus productes, arriesgant-se a arreplegar 4 duros, arriesgant-se a estropetjar el seu material, arriesgant-se a ser despreciats…per lo que més disfruten en esta vida!
En part, estan fent uns proposta per a que la gent ixca al carrer, que passeje pels seus carrerons...com be es feia abans, tot el món feia vida a cel obert, tots els negocis eren de portes a fora. Per a que la gent veguera els seus treballs, per a que pugueren demostrar lo que valien, i lo que ells feien!
Convertixen cantons, carrers, plaçes, metros…de manera totalment espontánea en forus generadors de art i artistas, que defenen i disfruten la seua professió!
Perque no el fet de que espiguen al carrer fent-mos disfrutar en ells, de algo tan barat com l’art, es de menysprear el seu ofici…si no tot al contrari, ja que ells estan dispostos a tocar a canvi de res! A actuar a canvi de res! A cantar a canvi de res…
O millor dit, a tocar, actuar, cantar…a canvi de que els sentim, de que esboquem una sonrisa mentres disfruten del espectacle, dels aplaudiments al acabar el acte.
I pense que aixi no guanyen tant de diners, pero el seu esforç dia a dia es més valorat!

Sempre tenim temps per a parar-mos a escoltar, i empapar-nos del que ens volen fer sentir! Disfruta del seu art, ixc al carrer i participa…

de vegades, la nostàlgia em fa una visita...

Si un dia et digué un t'estime
era perquè algo en mi creixia.
Va ser per casualitat,
però esvaïr-se, no volia.

Aquell sentiment creixia sense aturar-se,
amor en esència pura.
Ningú el podria fer callar,
eixa sensació conduia a la locura.

Les primaveres passaven
amb aventures, eixides i algunes baralles.
Les tardors s'aturaven
amb caricies i petons, acompanyats de rialles.

Un dia et vaig notar rar
com si tot hagués canviat.
-No passa res- em digueres.
Massa tart, ja res seria el d'abans.

Ara que ha passat el temps
dis-me si el mateix encara sents.
Si tot allò que experimentàrem junts
no s'ho ha endut el vent.

CONTES D'AMORS I ALTRES DESASTRES!

COM UNA CARÍCIA Q MAI ARRIBA A TOCARTE, PERO ET ROÇA LA PELL...

…de tal manera q t’aborrones, i tanques els ulls per a desitjar en totes les teues forçes q la carícia arribe de un moment a l’altre…q si eixe roce ha deixat eixa sensació tan placentera en el teu cos, potser en la carícia arribes a l’orgasme!

Cada vegada que pensava en ell, cada vegada que el tenia aprop, que sentia la seua veu tan aprop de la meua orella que era com si les vibracions de les ondes sonores de la seua veu resonaren per tot el meu cos durant hores…i hem feien vibrar!

Potser perque necesitava un sol bés en el moment adecuat per a adonar-me’n de moltes coses…i veia q el temps al costat d’ell pasava, pero eixe bés mai arribava.
I a pesar de ser inmensament feliç tenint tan a prop a Ferran, anhelava plenar-me els llavis de tendressa, i a la volta omplir el buit q havia dins de mi!
Desde el primer día vax vorer reflajada una llum al seus ulls a on jo mateixa hem reflejava, eixa manera de mirar-me q tantes voltes havia esperant en ansia!
Eixa manera de no acabar-me…
Cada dia q pasava era esperar q es tornara a repetir eixe moment en el q la atracció a primera vista gobernava per damunt de tot.
Ens estimaven i a pesar de no haber sentit els llavis sobre els altres, no ens feia falta per a adonar-nos! Estavem ben segurs q volien passar els dies junts…

Per fi va arribar el dia, en el q darrere de una vespra de aproximar-nos, de estar en contacte continu…la passió ens va invadir, i vam anar en busca del altre en el mateix moment! Va arribar tant perfecte…con si estiguera preparat, meditat.
Volia detindre el temps, i quedar-me tan unida a ell per sempre…
Al separar-me dels seus llavis una extranya sensació hem va recremar per dins!
De sobté vax sentir com m’invadia la por…de que alguna cosa ixirá mal dins de tanta perfecció, q d’un dia a l’altre tota aquella historia s’esfumaria com si res haguera passat!
I vax pendre la decisió cobart de fugir d’ell…de fugir d’un problema que no existia.

I ara a kilometres de tu, que va a ser de mi?
El temps eu dira…
Mentres passen els dies vax malgastant paraules en altres mentres somníe en tu !
Com no et puc tindre hem limite a acariciar-te, a tindret, a abraçar-te, a besar-te...en els meus somnis !
Cansada ja de no saber si t’odie més que et desitge…i el meu cor seguix demanan-te a crits!
Seguix reclamant la teua preséncia!
Sabent que tu posiblement ja tens altra vida sense mi…fart de esperar a que el meu cap loco s’asente!

Posiblement, passen anys…
Passen anys on la soletat es fa la ama de la seua vida!
Potser…
Potser la tristessa plene els seus ulls durants mesos
O potser s’enadone de q tampoc hem necesitava tan com el q es pensava.

Sols m’agradaria q contara en la meua presència,
Que la raó d’esbocar una sonrisa fora saber q en algún lloc estaré pensant en ell
Que estare desitjant tindrel al meu costat
Que contaré els segons per tornar a tindrel entre els meus braços!

I tindre clar q la única raó per la q vax fugir es per a donar-me conter de q realment es necessari per a la meua vida!
Que volia vorer q sense Ferran hem costava respirar…ja que ell era el meu aire!
Vax volar d’aquest lloc…vax decidir fer-me eixe favor!
Sabent q m’arriesgava a tornar i no vorel al mateix lloc…
Ni siquiera van pasar dies per a saber en certessa, el q no volia saber…
Del q fugia per por…
Pero fugir del seu amor, no hem va servir de res

quantes senyals necesite per a donar-me conter de alguna cosa tan evident!
Pero com espere eixe moment!

Mentres vax de camí a casa, vax pensant en que unicament torne per tu, que torne a per tu…PER A TORNAR-TE A SENTIR COM EIXA CARÍCIA QUE NO ARRIBA A TOCAR-TE PERO ET ROÇA LA PELL!

Un pequeño gran hombre!

HAbia una vez.....
Esta es la historia de un hombre, aunque por la edad no llegaba a ser hombre, por lo tanto aún era pequeño; pero su gran personalidad le hacía ser muy grande; por eso le llamaremos: Pequeño Gran Hombre!!

Hará ya un par de años que me encontré por primera vez con él... No recuerdo bien ni el momento, ni el lugar, ni la fecha exacta.. pero si recuerdo que gracias a la música lo conocí.

La música para él era algo más que una simple afición o pasatiempo, era por lo que se basaba su vida, su estilo de vida, y lo que le hacia tan especial.

Al principio de conocerlo tan solo sabia de él que era un "jovencito" muy alegre, simpàtico y con muchos amigos. Me llamó mucho la atención esa sonrisa que solo mostraba de vez en cuando, que parecia que solo él supiera de lo que se estaba riendo. Su mejor don era sacar la parte buena de todas las situaciones, nunca estaba rodeado de ninguna clase de problemas. Todo a su alrededor era alegría.

Y siempe recordaré la primera vez que le oí tocar su trompeta... haciendo el solo de un concierto por compañerismo, y él tan decidido lo hizo!!!

Su vida rodaba alrededor de su trompeta, se compañera más querida, y con la que pasaba horas y horas.

Y así, poco a poco, nos pusimos en contacto y empezamos a conocernos mejor! Y cuantos más dias pasaban más cuenta me daba que no aparentaba la edad que tenia... y que desde que lo conocí a hoy en día a crecido muy ràpido.Era un bohemio, un loco soñador... cada conversación con él era una historieta diferente.

Empezamos a vernos de vez en cuando con la escusa de tocar un rato, y entre pentagrama y pentagrama me iba contando alguna de sus historietas, hasta que una de sus historietas cantada por su trompeta acabó hechizandome... desde ese día mi vida gira alrededor de la música... como la suya. Cada palabra era un viaje por el mundo acompañado de la armonía de su trompeta...y en cada kilometro me regalaba una vida nueva, una vida entera, dónde mis preocupaciones se había volado, dónde mis problemas se habían borrado, dónde sólo tenía tiempo para disfrutar de él y de su música!

Tenia la imagen de ese hombrecillo contandome historietas con su trompeta a todas horas, y contaba los minutos hasta la hora que tenía que verlo.

Pude tener la oportunidad de pasar más días con él.. dejando volar nuestras ideas, poco a poco me daba cuenta de todo lo que había ganado desde el día que el hombrecillo me había echizado con su trompeta. Cuanto más tiempo pasaba con él más deseaba cuidarlo y devolver todo lo que me había dado.Quería pasar todas las horas que tenía con él, porque con él no existían los problemas, todo tenía solución.

Me gustaba que me llenara la cabeza de aventuras y de canciones!!

Cada vez que lo tenía delante quería hablarle de lo que sentía y abrazarlo.

Hasta que llegó un día que mis sentimientos hacia él superaban las barreras, no podía guardarlo más y me decidí a contarle todo lo que sentía y lo muho que lo necesitaba a mi lado. Pero cuando me fuí al lugar donde siempre nos veiamos no estaba allí!!

Rompí a llorar... y de repente abri los ojos y me encontré en mi cama, miré a mi alrededor y me encontré sola, fué entonces cuando me di cuenta de que todo había sido un sueño, pero un sueño inolvidable.

Cada segundo que pasaba cerraba los ojos, para volver al sueño, para volver a ver a mi hombrecillo...para volver a bailar al son de su música!

Deseaba tenerlo otra vez cerca, y volver a esfumarme de la realidad con él!!!

Hoy en día sigo soñando con él y con su trompeta...aunque siempre con él sueñe despierta!!!!!

Si per un moment Déu s'oblidara que sóc un titella de drap... i em regalara un tros de vida probablement no diria totes les coses que pense, però en conclusió pensaria totes les coses que dic. Donaria valor a les coses no pel que costen, sinò pel que signifiquen. Dormiria poc. Somniaria més. Entenc que per cada minut que tanquem els ulls perdem seixanta segons de llum. Caminaria quan els altres parlen i com gaudiria d'un bon gelat de xocolata!

Si Déu em ragalara un tros de vida vestiria senzill i em tiraria de cap al Sol deixant al descobert, no sols el meu cos sinò també la meua ànima. Déu meu, si jo tinguera un cor, escriuria el meu odi al gel i esperaria a que sortira el sol, pintaria un somni de Van Gogh sobre els estels un poema de Benedetti, una cançó de Serrat seria la serenata. Regaria amb les meues llàgrimes les roses per sentir el dolor de les seues espines i el vermell petó dels seus pètals...

Déu meu, si jo tingués un tros de vida...No deixaria passar un sol dia sense dir-li a la gent que estime que l'estime. Convenceria cada home o dona que són els meus preferits i viuria enamorat de l'amor. Als homes els mostraria com n'estan d'enganyats en pensar que deixen d'enamorar-se quan envelleixen, sense saber que es fan vells quan deixen d'enamorar-se. A un xiquet li donaria ales, però el deixaria aprendre ell sol a volar. Als vells els ensenyaria que la mort no arriba amb la vellesa, arriba amb l'oblit.

Tantes coses he aprés de vostés, els homes...he aprés que tot el món vol viure al cim de la muntanya, sense saber que la vertadera felicitat està en la forma de pujar-la. He aprés que quan un nounat prem amb el seu xicotet canell el dit del seu pare, es queda enxampat per sempre. He aprés que un home sols té dret a mirar un altre cap avall quan ha d'ajudar-lo a aixecar-se.

Són tantes coses que he aconseguit apendre de vostés, però en realitat, de molt no em serviran, perquè quan em guarden a ditre eixa maleta, desgraciadament estaré morint-me.

Digues sempre el que sents i fes el que penses. Si sabera que hui es l'última vegada que et veuré dormir, t'abraçaria molt fort i resaria al Senyor per poder ser el guardià de la teua ànima. Si sabera que aquesta fos l'última vegada que et vegera eixir per la porta, et donaria una abraçada, un bes i et cridaria de nou per donar-te'n més. Si sabera que aquesta fóra l'última vegada que anara a sentir la teua veu, gravaria cadascuna de les teues paraules per poder sentir-les una vegada i una altra indefinidament. Si sabés que aquests són els últims moments que et veig et diria T'ESTIME i no assumiria absurdament que ja ho saps.

Sempre n'hi ha un demà i la vida ens dóna una altra oportunitat per fer les coses bé, però si m'equivoque i avui és tot el que ens queda m'agradaria dir-te quant t'estime, que no mai t'oblidaré. Demà no està assegurat per a ningú, jove o vell. Hui pot ser l'última vegada que veges els que vols. Per això no esperes més, fes-ho hui, ja que si demà no mai arriba, segurament lamentaràs el dia que no vas agafar temps per un somriure, una abraçada, un petó, i que estaves molt ocupat per fer realitat un últim desig. Mantín els que estimes prop de tu, dis-los a cau d'orella cm es necessites, estima'ls i tracta'ls bé, agafa temps per dir-los ho sento, perdona'm, per favor, gràcies i totes les paraules d'amor que coneixes.

Ningú no et recordara pels teus pensaments secrets. Demana al Senyor la força i la saviesa per expressar-los. Demostra els teus amics quant t'importen.


Gabriel García Márquez.






Simplement, impresionant.

Dissabte diferent

Enmig del bullit de la gent, comence a pensar… sé que avui no és un dissabte qualsevol... alguna cosa passarà…es fan les 4:30 de la nit, i ja res és el que pensava que seria, estic a primera fila de la discomòvil, però no em menege… la gent passa fugaç pel meu costat... decidisc anar-me’n…
Bé o mal fet, no ho sé, ho faig sola, viatjant per cada carrer de Pedreguer passen els minuts i vaig pensant… comencen a ixir-me paraules de la meua ment, reflexions…
Deuria ser més directa, però no m’ix. Deuria ser més honesta amb mi mateixa, però no sé. Ara bé, deuria? No, sóc com sóc, ningú ni res pot canviar eixe fet…
Ja fa 10 minuts que camine, ni una ànima pels carrers, tots estan ballant o fent el gamba, o coneixent noves amistats o a saber... a la discomòvil, eixa mateixa que a mi, avui, em pareixia un soroll… ep! Dues motos passen, m’amagaré per si acàs…
Ja posats, em pose a pensar en les meues amistats, i en les amistats un poquet més especials, els done massa importancia? Em faig massa, com dir-ho, pesà? Bec, nosé. Acabe preocupant-me massa i, perquè no dir-ho, passant-ho mal a esquenes de les persones que els importe, però de que servix dir-ho ara, ara que estic bé i no fa uns dies, que és quan estic mal i ho necessite? Tantes preguntes sense resposta…
Ep! Acaba el meu viatge, carrer depòsit nº26, he arribat al meu destí, o almenys, al meu destí d’aquesta nit, ja són les 5… massa he pensat avui… i, efectivament, ha sigut un dissabte diferent, massa diferent, però ara ja és hora de dir-li el típic “bona nit” a l’àvia i a deixar de pensar per hores. Encara que, tal volta, el meu subconsient no em deixe…

Aparta’t, vigila, amb compte…

Welcome to the paradise!

Bueno, bueno...
Tras muchos intentos de crear mi blog...por fin lo he conseguido!!!!
Un sitio donde poner mis ralladas mil, donde mis amigos pongan sus ralladas mil también...y donde se puedan hablar de diversos temas, pero sobre todo poder escribir esos CUENTOS PARA NO DORMIR!

Deseando que os guste mucho este pequeño espacio...y que participeis en él.

Besos para todossssss!!!!